CONTRACRÒNICA, J9: Aquest és el Manlleu

Muntanyesa 1-1 Manlleu

Moltes coses les que van passar a Nou Barris. Moltes conclusions també les que se’n treuen. Un gol inesperat, l’expulsió de Jordi Dot, entrades dures, batalles en cada falta lateral, un ambient molt hostil i un empat final van ser els ingredients d’un dels partits més trepidants de la temporada. El triangle format per Archi, Fran Erencia i Putxi va convertir-se en una de les claus del partit. El seu treball defensiu va anular durant molts minuts la pressió de l’equip més en forma de la lliga fins llavors i va fer somiar al Manlleu amb emportar-se els tres punts. El millor: el nivell defensiu del Manlleu. A millorar: algunes dinàmiques en atac, com sorprendre a l’equip rival en moments de domini. Falta molt, però la cosa cada vegada agafa més forma.

Archi, Putxi i Fran, destacats a Nou Barris / Viu el Manlleu

Res imprevisible, la Muntanyesa va començar com un tro. Dinamisme per bandes, Nils es mostrava molt actiu, Sascha ho lluitava tot i Amantini s’encarregava de tapar, de la manera que fos, qualsevol llacuna defensiva. L’envestida inicial va començar a aturar-se per l’eix de la defensa. Fran i Archi van mostrar-se incommensurables i impassibles davant l’empenta local i van arrossegar a tot l’equip dins del partit. Amb ells s’hi va sumar Putxi, omnipresent en el treball defensiu al mig del camp, i en ocasions Manel Sala. El davanter era la referència de l’equip jugant per dins. Amb el Manlleu jugant de tu a tu al líder de la categoria, va arribar un cop de sort. Una passada a l’espai de Gely cap a Uri, que tallava el lateral Joshua fent una cessió fratricida al porter Tato (exmanlleuenc, per cert) que es va convertir en el gol estúpid de la jornada, però un gol. La diana va estabornir una Muntanyesa que va arribar al descans per darrere i amb el desconcert de no trobar la manera de superar al Manlleu.

No obstant això, la seva reacció no es va fer esperar, que per alguna cosa ocupaven la primera posició de la taula fins diumenge. Els de Nou Barris agafaven força a base de centrades a l’àrea, empentes, força, cor i ganes de fer un gol. A més, el públic va pujar a sobre d’un equip que es va convertir en un perill constant en atac i cert descontrol defensiu. Les contres del Manlleu portaven perill i era el moment de buscar les esquenes. Una contra mal finalitzada per Manel Sala i un llançament de falta del mateix davanter podien haver suposat el 0 a 2, però no va arribar. Quan pitjor ho va passar la defensa manlleuenca, va aparèixer Sant Barragán. Dues parades estratosfèriques van tornar a deixar bocabadada l’afició de la Tercera divisió i impotent a l’atac local. La muralla només es va poder superar a falta de 8 minuts pel final, en l’enèsima centrada a l’àrea que va rematar Sascha a dins per establir l’empat. El resultat, però, podria haver estat molt diferent si, en l’últim minut del temps afegit, el Manlleu hagués sabut aprofitar una contra de 3 atacants contra 1 defensa que Ginés no va poder concretar.

Resultat just per un partit amb una intensitat trepidant. Un partit que deixa clar que aquest és el Manlleu de sempre i que mostra com de difícil és tombar aquest equip. El balanç: onzena posició, dotze punts i bones sensacions d’un equip que encara no ha perdut a domicili.