Viu el Manlleu

J5. Anàlisi del rival: CF Gavà per Havok 

(@havokcfgava)

Temps complicats a Gavà

Lluny queden les plantilles de somni (i les fitxes de luxe) que ens van enlluernar amb promocions i ascensos, aquelles que van anar topant amb l’adéu d’sponsors, Ajuntament i socis; amb la realitat en definitiva.

Vam trobar però un factor positiu en tot això, el bon treball a la base va tenir per fi sortida. Després de tres temporades consolidant-se a 3ª, aquest any el repte és major, ja que serà el primer en que els joves hauran de volar sols, en una plantilla on, tret del brasiler Jefferson (si és que algun dia acaba aconseguint el transfer), tots els jugadors tenen entre 17 i 22 anys, la majoria fruits de Can Torelló (la “ciutat esportiva” gavanenca).

La filosofia de futbol continua sent la mateixa des del primer dia que Albert Poch va arribar a la banqueta. Toc i toc, construir el joc desde darrera, buscar la profunditat per bandes i les arribades des de segona línea, una línea d’acció molt més fàcil de portar a terme a casa (grans dimensions, públic -encara que poc- a favor) que no pas a domicili, on tot es fa una xic més complicat. Cal reconèixer però, que malgrat els resultats desfavorables dels primers desplaçaments (Montañesa, Europa) l’equip ha mostrat una cara més competitiva que potser hom esperava.

Molt poques incorporacions hi han hagut a Gavà aquest any, i entre elles de moment només s’han fet un lloc a l’equip Blanchart, un central -al que encara no hem pogut veure de central-, i tres jugadors que tot just acaben de debutar com amateurs: Sergio, Juli i Grau.

La davantera és segurament la demarcació més orfe d’efectius. L’esperat davanter centre que mai no ha arribat, juntament amb la lesió de gravetat del jugador més talentós de la plantilla, Juan Quiles, deixen a Albert Poch amb només tres jugadors al davant, els tres extrems: David Jiménez, pitxitxi la 12/13, Grau, que es va lesionar precisament a Manlleu a la primera jornada de la Divisió d’Honor i es va perdre mitja lliga, i Masuet, poc utilitzat l’any passat, però que per necessitats del guió ara està actuant com a davanter centre indiscutible.

Albert Poch tindrà feina per aconseguir que una plantilla tan jove no es vegi afectada pels resultats, així com per corregir aspectes del joc que tan de mal li han fet aquests anys, com els equips que es tanquen darrera i basen el seu joc a la pilotada amunt i les segones jugades, o la defensa de les jugades de estrategia, on l’equip pateix moltíssim.

Temps n’hi ha, paciència al club no en manca. El camí és ple d’obstacles, però això només acaba de començar.